La història

Als turons que s’alcen als extrems de la població hi ha dues grans fortaleses: la ciutadella de Castellciutat  (construïda damunt l’antiga torre Blanca en forma de dos migs baluards amb llurs costats flanquejats per una torre hexagonal) i el castell de Castellciutat  (esmentat ja el 1064 com a puig d’Urgell, amb cinc baluards: de la Trobada, del Cup, de Sant Esteve, de Sant Ermengol i de Sant Isidre, que fou refet el 1751), el qual té com a avantguarda la torre de Solsona dita la Torreta .

Les dues fortaleses foren escenaris d’importants fets d’armes durant la Tercera Guerra Carlina: les forces carlines de Tristany les prengueren per l’agost del 1874, però hagueren de capitular un any més tard davant el general alfonsí Martínez Campos després d’un mes de setge.

Abandonades durant la Segona República, les fortaleses foren restaurades i rehabilitades a partir del 1950.

Al s. X la població és esmentada amb el nom de Civitas Fracta com a antiga capital de la comarca, al costat de la qual sorgí al voltant de la seu episcopal el nou vicus; les ruïnes de Santa Magdalena indiquen l’existència d’un nucli ibèric i visigòtic (la Seu d’Urgell). Formà part del vescomtat de Castellbò, del qual constituí el centre del quarter de Castellciutat o de Ciutat; al castell residien els veguers del vescomtat i en depenien les batllies d’Aravell i Bellestar, la vall de Sant Joan, Civís, Aós, Estamariu, la Bastida d’Hortons i Adraén.

Constituí municipi independent fins el 1971. Actualment forma part del municipi de La Seu d’Urgell.

FONT: Gran Enciclopèdia Catalana

El lloc de Ciutat fou habitat des de molt antic. Sembla que en la prehistòria hi hagué el poblat d’Arse-durgui, que es convertiria posteriorment en la civitas Orgellia. Sembla que potser fou ací que es bastí la primera catedral d’Urgell, al segle VI. La ciutat fou destruïda vers el 793 (a la primeria d’aquest segle caigué sota domini musulmà, però sembla que vers el 785 fou alliberada pels francs) per l’exèrcit d’Abd al-Malik, que es retirava havent estat vençut al sud de França. L’antiga ciutat ja no tornà a tenir la mateixa esplendor. Els documents del segle X l’anomenen Civitas Fracta (‘ciutat trencada’), i a la vall, a l’interfluvi del Segre i la Valira, fou bastida una nova catedral, la Vicus Urgelli, que havia de reemplaçar en importància i influència l’antiga ciutat.

Tanmateix, tot i haver perdut l’antiga capitalitat, el lloc de Ciutat no restà despoblat del tot. A mitjan segle X hi fou erigida una església, dedicada a Sant Feliu i a sant Martí, que el 952 fou consagrada pel bisbe Guisad II d’Urgell a petició del comte i marquès Borrell. Aquest la dotà amb els delmes dominicals que rebia a Ciutat, a la vall d’Andorra i a Bescaran, i amb altres béns a diversos llocs, entre els quals el castell de Sant Vicenç d’Andorra amb la seva església (Sant Vicenç d’Enclar). El comte la proveí, també, amb llibres i objectes litúrgics, i el bisbe li cedí els delmes, les primícies i els drets parroquials.

El domini de Ciutat pertanyia als comtes d’Urgell, però a poc a poc els bisbes hi adquiriren alguns béns, com el 1054, que el comte Ermengol III empenyorà al bisbe Guillem “ipsam villam de Civitate cum suos terminos et cum ipsas ecclesias”. El domini de Ciutat, però, retornà als comtes, que per sentència arbitral (d’Ermengol VI) contra el prelat urgellès el 1135, cediren el lloc a Pere I de Castellbò (vescomte de l’Alt Urgell, primer vescomte de Castellbò) perquè hi bastís una fortalesa, a la qual cosa s’havia oposat el bisbe. Ciutat passava, així, a integrar-se en els dominis que constituirien la jurisdicció feudal del vescomtat de Castellbò. Ramon (II) de Castellbò, el 1154, prometé al bisbe que si l’Església urgellesa conservava l’amistat amb el comte Ermengol no li causaria mal, i li jurà fidelitat contra tots, excepte contra el comte. El vescomte Arnau de Castellbò, que el 1190 fou autoritzat a reconstruir el castell de Ciutat sota la potestat del comte d’Urgell, el 9 de gener de 1195 atorgà una carta de poblament i franquesa als habitants de la vila de Ciutat i els concedí diversos privilegis.

A la primeria del segle XVI la vila de Ciutat era centre d’un dels quarters del vescomtat de Castellbò, del quarter dit de Ciutat –o també de Castellciutat (a partir del segle XVIII), perquè sobre la vila hi havia una fortalesa o castell, amb un castellà que en tenia guarda–. El veguer del vescomtat hi tenia habitació i posada ordinària, i de les guaites i obres del castell, n’havien de tenir cura els homes d’Aós, de Civís, de la vall de Sant Joan i de la batllia d’Aravell i Bellestar. A la vila de Ciutat hi havia el batlle principal, que era el superior de tot el quarter. El quarter comprenia la batllia d’Aós, la vall de Sant Joan, la batllia d’Aravell i Bellestar, l’abadiat de Sant Serni de Tavèrnoles, Estamariu i Adraén. Aleshores, a la vila de Ciutat hi havia 43 focs. Construït a l’aigua de la Valira hi havia un molí fariner (que el vescomte havia arrendat als veïns el 1434); al Carrer Sobirà, un forn de coure pa (arrendat perpètuament a Joan Miquel i als seus el 1457), i a més, a Ciutat hi havia una fleca, una carnisseria i una taverna.

En les guerres de l’edat moderna Castellciutat tingué un paper destacat i fonamental, com a plaça forta, en la defensa de la propera ciutat de la Seu d’Urgell. Sembla que fou després de la Guerra de Successió que es bastí la ciutadella de Castellciutat, segons els models del francès Vauban, adaptada al progrés de l’artilleria. En aquesta guerra el general Josep Moragues i Mas fou governador de Castellciutat. El 28 de setembre de 1713, el general Moragues rendeix Castellciutat als borbons, però després d’un breu retir a Sort, a primers de maig decideix tornar al combatre. Amb la gent que va poder recollir va provar, inútilment, de bloquejar Castellciutat i continuar lluitant a les comarques interiors de Catalunya, a les ordres del coronel Antoni Desvalls i de Vergós.

Ambdues fortaleses, la Ciutadella i el Castell, foren escenari d’importants fets d’armes durant la Tercera Guerra Carlina. El 16 d’abril de 1874, els carlins comandats per Rafael Tristany i Parera prengueren per sorpresa la Ciutadella aprofitant que part de la guarnició era a l’aplec de Bell-lloc, on se celebrava la festa de l’Ascensió. El brigadier governador de la plaça, en no poder valer-se del castell, perquè era dominat per la ciutadella, hagué de rendir-se. Els carlins, però, hagueren d’abandonar la fortalesa el 26 d’agost de 1875, quan mancats d’aigua i sense poder rebre auxili, capitularen davant les forces del general alfonsí Martínez-Campos.

Font: Viquipèdia