• Repassem l’episodi de la guerra de Succesió que va fer perdre el nord

Som a Castellciutat, a l’Alt Urgell, a l’inici del segle XVIII. L’antic castell que dóna nom al topònim modern és en ple procés de reconversió en una fortificació moderna. L’estratègia militar i l’armament han evolucionat molt des de l’edat mitjana i cal adaptar-se als nous temps. El terreny ja no es guanya pam a pam. “Ara l’enemic ha d’avançar fortificació a fortificació. És un sistema bèl·lic molt diferent. Per això es passa dels centenars de castells medievals a una dotzena de places fortes a tot Catalunya. Serviran per regular el trànsit dels exèrcits invasors. Com si fossin nusos que cal desfer abans de continuar avançant”, explica l’historiador Albert Villaró. I Castellciutat n’és una. Però el perill no sembla imminent, així que el 1705, en els inicis de la guerra de Successió a la Península, la companyia de dragons (soldats especialitzats) borbònics que hi ha instal·lada carrega els canons a bord d’uns rais i, Segre avall, els transporta cap a Ponts, on sembla que fan més falta.

Els cònsols —el Consolat era el règim municipal que regia la ciutat des del segle XIII— de la Seu d’Urgell se’n fan creus. Encara no s’han acabat les obres de reparació d’algun forat que s’ha obert a la muralla i ja es queden sense artilleria. Francesc Carreu, austriacista fill de la Seu, creu que és el moment de fer costat a Carles III d’Àustria. “Es trobe la ciutat oberta, sens muralles, lo Castell de Ciutat sens guarnició alguna”, argumenta. Raons suficients perquè les principals autoritats —llevat del bisbe, que s’ha d’exiliar cap a terres castellanes— donin suport a Carreu i perquè es produeixi un canvi d’obediència sense disparar ni un sol tret.

Reforçant els murs
El nou governador de la plaça, Miquel Ramon, en substitució del borbònic Pedro Marín, demana una bestreta als cònsols i comença a reparar murs. La fortificació torna a mostrar-se sòlida i inexpugnable. Encara que les dependències per acollir la tropa no s’haguessin enllestit, s’havien assegurat les defenses i estaven a punt per rebre l’embat de l’enemic. Ara calia una altra mena de reforç, que va arribar el juny del 1706: una companyia de soldats anglesos i holandesos. Qui es farà càrrec de la plaça és el general Josep Moragues. Moragues havia estat un dels vuit dirigents del grup dels vigatans que, un any abans, havien contribuït decisivament a l’ocupació de Barcelona per part de les tropes austriacistes i que, en arribar al poder Carles d’Àusria, va premiar-lo amb el grau de coronel de les recentment creades Reials Guàrdies Catalanes. Posteriorment, va ser ascendit a general de batalla, el càrrec més important fins aleshores aconseguit per un català a la guerra de Successió.

La guerra pròpiament dita es va acostant a la Seu d’Urgell. A només vint quilòmetres a l’est de la capital de l’Alt Urgell les tropes borbòniques es disposen a conquerir l’antic castell medieval d’Aristot. Un primer pas cap a Castellciutat. Miquelets i fusellers aconsegueixen vèncer l’enemic el dia 20 d’octubre del 1708. És un primer avís. Moragues i els seus homes semblen multiplicar-se per cobrir tots els passos del Pirineu. El 10 de juny del 1711, cinc mil soldats francesos dirigits pel general Moret s’encaminen cap a la Seu d’Urgell. Els filipistes fan seva la màxima que, a la guerra, tot s’hi val i capturen dos cònsols i dos canonges als quals posen preu. La ciutat reuneix els diners que es reclamen per treure’ls de la presó de Balaguer, però Moragues, hàbil estrateg, té uns altres plans. Seran intercanviats per presoners, i els diners recaptats s’utilitzaran per reforçar, encara més, la fortalesa de Castellciutat. Sembla que intueix que el gran atac s’apropa.

Un setge psicològic i militar

  • Així van succeir els fets del setge de Castellciutat durant la guerra de Successió

L’estiu del 1713 comença el setge sobre Castellciutat. Primer és un setge psicològic. Aquell juliol, els exèrcits imperials havien abandonat la causa catalana. I, prèviament, arran de la signatura del tractat d’Utrecht, anglesos, portuguesos i holandesos també s’havien desentès del conflicte. Els catalans s’han quedat sols i sense possibilitat de demanar reforços militars ni logístics. Els francesos veuen clar que és el moment d’atacar i el 20 de setembre bloquegen la fortalesa.

Una capitulació amb honors
Per defensar la plaça hi ha quatre companyies del regiment de la Diputació (cent quaranta homes) i dues companyies de miquelets (setanta fusellers). Moragues també demana a les autoritats municipals nou mil racions de pa, vint-i-cinc cargues de vi i vint-i-cinc vaques. Però el general és realista. Els francesos són més nombrosos i els queviures no duraran més de dotze dies. Així que el 28 de setembre Moragues decideix rendir la plaça amb unes condicions molt avantatjoses. És el que es coneix com una capitulació amb honors, que permet que la guarnició marxi armada a reforçar Barcelona, assetjada des de fa dos mesos, i que puguin creuar el territori sense entrebancs. Moragues, malalt, es retira a Sort.

Les coses no han anat bé, però tampoc no han sortit malament. S’ha perdut el Pirineu, però dignament. I s’aporta un valuós reforç a la defensa de la capital catalana. Però els borbònics no compleixen la seva paraula i els homes de Moragues troben tota mena d’obstacles per arribar a Barcelona, i fins i tot són desarmats i retinguts a Martorell, un peatge inesperat.

 

La lluita continua pel general Moragues

  • L’epíleg de Castellciutat amaga un desconegut episodi

Quan la notícia arriba al Pallars, Moragues s’indigna. Incomplir els acords de la capitulació és saltar-se una norma sagrada. Enrabiat, va a demanar explicacions al duc de Pòpuli, virrei de Catalunya, que en aquell moment es troba dirigint el setge contra Barcelona. El general no queda satisfet amb els arguments que li donen i pren una decisió que, més endavant, el condemnarà a mort: torna a la lluita, literalment. Després de batallar pel Pallars i la Cerdanya al començament del 1714, Moragues aconsegueix reunir cent cinquanta voluntaris a cavall i cinc-cents fusellers i es proposa recuperar Castellciutat.

Però el coronel borbònic Vallejo intercepta el petit exèrcit del general dirigint-se cap a Castellciutat i el dispersa. A més, Vallejo segresta la família de Moragues i l’empresona a Balaguer. El dia de Sant Joan resistents catalans alliberen la família en una operació llampec i Moragues els porta a la fortalesa de Cardona —no vol posar-los en més riscs— mentre ell continua al peu del canó.

La lluita continua per a Moragues
Tan implicat se sent en la causa, que no dubta a posar-se a les ordres del coronel Antoni Desvalls, marquès del Poal. Té una graduació militar inferior a la seva, però és el comandant en cap de totes les tropes catalanes que hi ha fora de Barcelona, així que el reconeix com a superior. I quan el marquès del Poal rep l’ordre de socórrer Barcelona el 25 de juliol del 1714, Moragues queda al capdavant de la defensa del país. És una causa que sembla perduda. La capital fa un any que viu en estat de setge. El cercle s’estreny. Hi ha places fortificades que fa anys que han perdut la guerra. Però Moragues aguanta i lluita fins al final. Fins a la caiguda de Barcelona (11 de setembre) i de Cardona (18 de setembre).

El final del setge de Castellciutat

El 1719, sis anys després de la capitulació de Castellciutat, quan la guerra de Successió ja havia acabat i Moragues havia estat decapitat i esquarterat, a l’Alt Urgell es viu un insòlit i desconegut episodi final amb personatge sorpresa inclòs. El duc de Berwick, que havia conduït el setge de Barcelona sota les ordres de Felip V, dirigirà ara un contingent de tropes franceses que es disposen a ocupar Castellciutat.

I és que en l’anomenada guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720), el Sacre Imperi Romanogermànic i Anglaterra es tornaran a enfrontar amb Espanya, però França serà, en aquesta ocasió, aliada dels primers. Durant un breu període de temps la fortalesa deixarà, doncs, de ser borbònica. Fins i tot es recuperarà efímerament el Consolat, el govern municipal propi que regia aquesta ciutat des del segle XIII i que havia estat abolit pel Decret de Nova Planta i substituït per un “ayuntamiento de regidores”. El gener del 1720, però, el capità general Castel-Rodrigo i l’enginyer Pròsper de Verboom dirigiran un nou setge per recuperar la fortificació i reinstaurar l’ordre borbònic.

 

Com era un setge modern?

  • Entre trinxeres, bombes i centenars de baionetes

A la primeria del segle XVIII, el setge de fortaleses era una empresa que havia de reunir tenacitat, paciència i capacitat logística per poder triomfar. Primer de tot, els assetjadors havien d’aïllar la fortalesa enemiga de la resta del món exterior tot formant un cordó de bloqueig. Havien d’erigir unes fortificacions per resguardar les seves tropes i emplaçar els canons de batre muralles. Molt sovint, el bloqueig d’una fortalesa i la impossibilitat de rebre ajuda precipitaven la rendició dels assetjats. Però si aquests no cedien, calia seguir endavant.

Els enginyers traçaven trinxeres que avançaven fent ziga-zagues cap a la fortalesa. A mesura que es guanyava terreny, es construïen línies de setge paral·leles a la muralla enemiga, per aproximar-hi els canons i els morters. L’efecte dels canons de batre era més gran a mesura que es reduïa la distància, i les fortificacions acabaven ensorrant-se pels danys massius que havien rebut. També hi ajudaven les mines subterrànies que els enginyers excavaven per fer-hi voladures.

L’assalt final
Arribats en aquest punt, s’havia pres el fossat i la infanteria es trobava atrinxerada a tocar de les bretxes: només quedava executar l’assalt final. Era davant la imminència d’aquest atac quan la majoria de places capitulaven. Totes aquestes tasques no es feien amb el permís dels assetjats, sinó que aquests tenien tota una sèrie d’opcions per dificultar-les: des de les sortides per destruir trinxeres i canons, fins a l’excavació de contramines o la guerra psicològica per crear desercions.

 

Com era Castellciutat?

  • El baluard més estratègic

Des del puig d’Urgell no es domina el món, però poc hi falta. No és estrany que l’antic castell medieval de Ciutat s’edifiqués a sobre d’unes restes probablement romanes. Des d’aquell punt estratègic es té el control sobre la Seu d’Urgell i sobre un dels principals passos fronterers. És per això que el castell, que a l’edat mitjana pertanyia als comtes i, més tard, als vescomtes d’Urgell, es va convertir a les acaballes del segle XVII en un equipament militar modern des del qual es controlava l’accés al Principat des del Pirineu.

De fort a hotel
Les obres s’allargaren i a la primeria del segle XVIII, just abans de la guerra de Successió, es va bastir al sud la Ciutadella, ampliant l’anomenada Torre Blanca. És una fortalesa en forma de dos mitjos baluards amb els seus costats flanquejats per una torre hexagonal. A la mateixa època es va fer també la Torre de Solsona, una altra fortificació perifèrica per protegir les defenses de migdia. Era un conjunt imponent del qual només s’ha perdut el reducte del Valira.

Article d’Anna Sàez i Albert Villaró a la revista Sàpiens.

Document PDF

cartell 2